Matinal: Montcada i Reixac, Parc de la Llacuna – 23 i 24 de març

Avui visitem el Parc de la Llacuna de Montcada i Reixac, un parèntesi verd a la comarca industrial del Vallès. La intenció es anar fins al Castell de Can Taió i tornar caminant per llocs no massa transitats i evitar aglomeracions.

Els veïns també coneixen el Parc de la Llacuna amb altres noms, com Gurugú, Can Duran (perquè aquí hi va haver una masia agrícola amb aquest nom) o com “el camp dels militars” perquè més tard hi va haver una caserna.

L’oposició ciutadana i la determinació de l’Ajuntament el van salvar de convertir-se en una àrea residencial i, des de l’any 2006, el Parc de la Llacuna, tot sigui dit, més que un parc urbà té l’aspecte d’un petit bosc. Hi ha pinedes i plàtans centenaris que fan ombra a l’estiu, esplanades ben assolellades per a l’hivern, camins que es perden, d’altres que es creuen, petits turons que un cop conquerits escampen la vista cap a l’horitzó: cap al turó de Montcada, cap a la serra de Collserola, cap al perfil sempre magnètic de la Mola.

No ens estranya que aquí hi hagi importants colònies de rapinyaires nocturns com el xot, el mussol comú o el mussol banyut, que hi té una de les poblacions més denses de Catalunya.

El Parc es diu de la Llacuna perquè n’hi ha una, i amb un origen ben curiós. Sembla que que es va formar després que una bòbila propera fes contínues extraccions de terres que van afectar la capa freàtica, fent emergir les aigües subterrànies. El nou estanyol es va naturalitzar de manera espontània i s’ha convertit en una llacuna de gran valor ecològic.

Arbustos com el tamariu o el sanguinyol, plantes que arrelen a l’aigua però empenyen tija i flor a la superfície com el lliri groc; joncs, salzes… És la vegetació que es troba a la llacuna i les seves illes flotants i que es converteix en refugi i aliment d’algunes espècies. Serps d’aigua, gripaus, tritons verds, granotes, libèl·lules, ànecs, bernats pescaires, martinets blancs, esplugabous…

Comencem a la bora dels miradors de la llacuna i fem camí per la part oriental del parc en direcció al petit veïnat de Can Pomada per arribar-nos a Can Rocamora i el Pla d’Albinyana on trobarem un parell de masos amb força historia.

Deixem enrere Ca n’Albinyana i ens acosten a la Riera Seca, a la vora de la Llagosta, per remuntar el seu curs cap a Santa Perpètua.

En mig del camp a la nostra Esquerra trobem una torre de grans dimensions que entenem que es feia servir per alguna cosa relacionada amb el reg. Continuem al costat de la riera, la creuem baixant un momento a la seva llera i travessem el Pla de Can Roca per arribar al Castell de Can Taió passant per sota de la via del ferrocarril que va de Martorell a Granollers.

Després de visitar el Castell retornem a la pista que puja al costat de la via del tren i remuntem cap a Can Joandó Nou i Can Sallent on tombarem a l’esquerra per continuar pujant fins dalt del turó.

Aquí parem un moment doncs hi han unes vistes de 360º prou interessants. Passat aquest punt arribem a una cruïlla on girem a la dreta. És el camí del Padró. A l’esquerra aniríem cap a Can Roca però nosaltres baixem per la dreta en direcció al punt d’inici de la ruta.

La baixada és molt agradable amb bones vistes i diferents camins a escollir per tornar cap a la llacuna.

Horaris de tornada: 12:11, 13:00, 13:48, 14:14…